educació i emoció

Estimat Jaume,

no parlaré de cap record en concret, sinó del que signifiques per mi com a ex-alumna i com a mestra, ja que va bastant lligat. Com a alumna estic orgullosa d'haver anat a l'Escola Bellaterra. Òbviament els meus records depenen de tot l'equip que hi treballàveu, però estic segura que la teva forma de ser i fer els va influenciar. Més que els coneixements que vam poder adquirir (llegir, les taules de multiplicar, el cicle de l'aigua...) el que em queda és la forma com ho vam fer, aquesta metodologia activa. Recordo la Fira Matemàtica, els contes de por, les gimcanes intergeneracionals, el Ball de gitanes, els Jocs Florals, el judici de Carnaval...com fèieu protagonistes als nens! Com a mestra somio de treballar en una escola així (si pot ser l'Escoleta millor hehehe), on la motivació sigui el creixement integral de l'alumne, tenint molt en compte l'educació emocional.

Per sort sé que malgrat et jubilis, podré seguir en contacte amb tu i demanar-te consell si necessito ajuda. Per sort, també, podré llegir-me (o tornar-me a llegir) els teus llibres on es veu clarament l'amor que tens per aquesta professió i que tant em motiven. Heus aquí el meu fragment preferit:

"A l'hora de dinar comento que quan m'acosto a un nen o a una nena de 6è i els faig una carantonya sempre en tinc algun altre que se m'acosta i espera la seva dosi d'afectivitat. Una de les Montserrats del parvulari em diu: "A 6è també passa?" "I tant!". Tots necessitem percebre d'una manera clara i nítida que ens estimen. N'hi ha que en tenen prou amb una mirada en exclusiva. D'altres necessiten que quan parles amb ells els toquis, deixis com aquell que no vol la cosa la teva mà damunt la seva espatlla o que els despentinis una mica. Hi ha qui, de sobte, t'abraça i qui, com l'Anna, necessita tocar-te la panxa i dir-te que t'estàs engreixant i que comences a tenir molts airbags.

Sense el convenciment que aquell que ens vol educar també ens estima, l'acte educatiu es fa molt difícil i sovint necessitem que aquesta estimació es tradueixi en un gest petit, senzill i que té el poder de deixar una petja indeleble, que mai s'arribarà a esborrar del tot i que quan visquem moments difícils aquests senyals que deixa l'afectivitat brillaran com els vestits dels guàrdies de carretera a les nits més fosques.

Els mestres també necessitem sentir-nos estimats, sentir-nos mirats i escoltats. Sentir-nos tocats d'alguna manera. I sobretot ho necessiten aquells que aparentment semblen no necessitar-ho."

Jaume Cela. Afectivitat a petites dosis, Calaix de mestre (2001).

Moltes gràcies per tot!!

Marta Garcia

Sobre qui recorda
Nom: 
Marta
Cognoms: 
Garcia Pueyo
Relació amb en Jaume: 
Sobre el record
Any del record: 
1993 a 2014
Materials audiovisuals
Imatges: